Twitter for Iran: xarxes socials i periodisme ciutadà, armes contra la censura

ANAÏS MARTÍ

Logotip Twitter for Iran

Logotip Twitter for Iran

El passat 08 de juny del 2009 es van celebrar les eleccions a L’Iran, on la victòria va ser per a en Mahmud Ahmadinejad.  Aquest resultat va crear descontentament entre la ciutadania, fent que aquesta es fes escoltar a través de les xarxes socials i blogs, i molt especialment a través de Twitter. I és que a causa de la censura que s’experimenta, el Govern va retirar les acreditacions als periodistes de mitjans estrangers per cobrir les notícies i reduir l’ample de banda per a que no es difongués més material per Internet.

Veiem com l’anomenat periodisme ciutadà està prenent un paper molt important avui en dia. En aquest procés d’eleccions a l’Iran cal destacar i que els mitjans tradicionals han fracassat en l’intent de transmetre el que passa en aquest país. Han estat els ciutadans els que han pres els mitjans disponibles a Internet per informar sobre el que està succeint des d’una perspectiva molt personal. Els membres de l’anomenat “Moviment Verd” van utilitzar Twitter per difondre imatges de manifestants ferits o bé molts, que segons després podien ser trobades en altres pàgines com Flickr o YouTube, malgrat el bloqueig governamental imposat en moltes d’elles.

La censura del Govern de l’Iran

El Govern iranià per tal de censurar als bloggers i usuaris de les xarxes socials va reduir l’ample de banda perquè evitar més pujades de vídeos i fotos que poguessin donar detalls sobre el que succeïa. Per sort, Twitter és un servei gratuït i fàcil d’accés a través de qualsevol mòbil i és per això que es va convertir en el principal canal per informar i no va cedir davant la censura imposada.

Manifestació del Moviment Verd d'Iran
Manifestació del Moviment Verd d’Iran

A més, el Govern també va optar per treure totes les acreditacions als periodistes estrangers que es trobaven a l’Iran per cobrir els fets que estiguin succeint al país. Els corresponsals només podien treballar des de les seves redaccions i tampoc els hi era permès fer fotografies, gravar o entrevistar. Els Guardians de la Revolució van advertir a tots els blocaires que van realitzar qualsevol tipus de publicació, que aquesta havia de ser retirada si fomentava algun tipus de reacció,

Iran a les xarxes socials

Personalment considero que documentar des de fora el que passa a l’Iran simplement no causa ni té tant sentit. ¿Com no donar-li valor al treball que han realitzat els usuaris de xarxes socials a l’Iran per compartir el que estaven vivint? Twitter, a través de les etiquetes iranelection i iranvote, ha causat una gran commoció entre la societat.

Twitter va ser la primera xarxa social en difondre la situació, però no l’última, i és que a partir d’ell, Flickr i YouTube també van començar a actualitzat imatges i vídeos d’usuaris molt actius, que van documentat les manifestacions, enfrontaments amb la policia i en general, el descontentament que es vivia al país. A  més a m

Pàgina principal Twitter for Iran
Pàgina principal Twitter for Iran

és, cal comptar amb la presència de Facebook, que ha servit com un canal per organitzar persones i armar moviments estudiantils.

En conclusió, podem dir que tot i la censura per part del Govern iranià, vam estar assabentats de tot el que s’estava vivint gràcies al valor dels ciutadans i les noves tecnologies de la comunicació. Es pot dir que aquest fet quedarà registrat com una guerra cibernètica on lluitem  per mantenir el lliure dret d’expressió i el lliure accés a la informació en qualsevol part del món.

Periodisme ciutadà, l’altra cara de la moneda

D’aquesta manera, veiem com el ciutadà cada vegada té més protagonisme en el món del periodisme gràcies a aquestes noves tecnologies que permeten una interactivitat i una bidireccionalitat cada vegada més evident. Parlem doncs d’una actitud pro-activa del ciutadà. La comunicació mediada aconseguida gràcies a l’impacte de les TIC, obre noves portes al futur de la comunicació i del periodisme en sí.

I és que Internet es un mitjà que ofereix grans possibilitats, però tampoc ningú assegura que tota la informació que llegim per part del ciutadà sigui certa. D’altra banda, si és el periodista qui l’escriu, considero que té el doble de contundència, rellevància i certes garanties de que el que es diu és cert.

D’aquesta hora els periodistes no han d’oblidar que són ells els que tenen la formació i el dret a exercir la professió plenament sense censures, tal i com corresponen a les democràcies del segle XXI. Els periodistes tenen la titularitat plena i absoluta i que han d’aprofitar el que les noves tecnologies els hi aporta per tal de complir amb les seves tasques.

Anuncis

TabletNET

Els nous mecanismes tecnològics i Internet, i viceversa

Magda Ramírez Silvestre

En l’era actual Internet no només representa, com la ràdio o la televisió, un transmissor de continguts o una forma d’escurçar distàncies com el telèfon, sinó que pot funcionar com un espai social en sí mateix. A més, crea un nou espai plusmediàtic que trenca amb la recepció unidireccional de la informació. Amb altres paraules, en el ciberespai no només es reben els missatges sinó també s’hi accedeix per crear-los i enviar-los i això fa que es generi una comunicació multidireccional on tothom pot participar-hi. L’audiència és, llavors, una audiència pro-activa que té capacitat democratitzadora de la informació. Tot i que els grans mitjans de masses persisteixen, els receptors, tradicionalment passius, esdevenen part activa gràcies a la interactivitat.

En aquesta línia, Raúl Rodríguez (2001) afirma que, amb Internet “l’espectador s’introdueix en el quadre, com Alicia en el mirall, i es torna actor del que allí succeeixi: és el seu ésser i el seu fer, el seu aquí i ara, sense solució de continuïtat, el que es desembolica en aquest decorat electrònic. Però no només això: no és només espectador esdevingut actor, en el sentit escènic (això ja ho proporcionaven el teatre amb la catarsi i el cinema a través de la projecció o la identificació psicològiques amb els protagonistes), sinó també autor, al temps guionista instantani i intèrpret de la seva peripècia”.

Internet va lligat actualment amb dos conceptes clau, tal i com apunta Edgar Gómez Cruz (2002) en un estudi sobre Internet i la comunicación meditada. Aquests termes són, per una banda, la “domesticació”, que es refereix al procés de com la tecnologia s’ha anat incorporant a la quotidianitat i va transformant poc a poc els hàbits i els espais. I per altra, trobem la “virtualizació” de l’espai de connexió: ara l’espai físic es veu superat per les activitats que es realitzen enfront d’una computadora i que van adquirint dinàmiques pròpies en relació amb espai. Aquestes dues característiques -domesticació i virtualització- ens fan parlar de multitasking consumer: a dia d’avui, utilitzem Internet gairebé per tot i cada cop des de llocs de connexió més dispars. ¿A qui li sorprèn veure a algú enviant un e-mail, veient vídeos del youtube o tafanejant el facebook des del seu mòbil? ¿Ens imaginem als ciutadans passant pàgines d’un llibre des de la pantalla d’una tableta, estant al metro, al bar o a la sala d’estar de casa? Segurament molts ja ho han vist (o fet). I què els semblaria organitzar i visionar els continguts d’una revista al vostre gust? I rebre actualitzacions constants del que més ens interessi? Essent conservadors, diríem que si més no és possible. Si agafem el toro per les banyes (o l’Ipad per la pantalla) diríem que el futur comença ara i tot això no nomé és factible sinó que és o comença a ser.

L’iPhone, l’iPad o el Mag + esdevenen paradigmes de les noves tecnologies que es serveixen d’Internet com a principi bàsic. El plantejament d’Apple és que les petites pantalles reuneixin una infinitat de característiques que el converteixin en un “dispositiu universal”, un concepte que va començar a aplicar en el iPhone i ha continuat amb l’iPad. Tanmateix, les aplicacions del dispositiu necessitaran, en la seva majoria, de la connexió a Internet. I és aquí on volem focalitzar aquest post: en la necessitat que tenen les noves tecnologies de disposar de xarxa i com és aquesta la que acaba esdevenint el punt clau de l’èxit dels nous productes tecnològics.

iPhone

Creat a mitjans del 2007, iPhone va suposar la revolució dels mòbils i és, avui dia, el dispositiu amb més aplicacions que existeix en el mercat sent qualificat com “l’invent de l’any” per la revista Time en 2008. El sistema de l’iPhone combina les tecnologies de GPS, brúixola, acceleròmetre, càmera i Internet.

Un dels principals motius pels que navegar per Internet en el mòbil ha estat poc habitual és per l’alt cost que suposava però també perquè molts usuaris no troben agradable el fet de navegar a través del seu telèfon per la quantitat de fallades i incongruències en la navegació, i l’estructura que veuen en pantalla. Tanmateix, amb l’iPhone es superen els principals handicaps de la indústria referent a això. Segons Google, el mòbil d’Apple genera 50 vegades més recerca que qualsevol altre telèfon mòbil, i el president de Deutsche Telekom, René Oberman, afirma que “l’ús mig d’Internet per a un client iPhone és més de 100 MB”. I és que l’iPhone té accés a la World Wide Web a partir d’una versió modificada del navegador de Web de Safari. Aquest navegador mostra pàgines completes, similars a un navegador d’escriptori Web,  i suporta el zoom fent doble-clic a la pantalla.

iPhone disposa de les aplicacions bàsiques com SMS, Calendari, Calculadora, Rellotge, Notes o Ajustament, i d’altres que el fan ser el mòbil més atractiu: Càmera, YouTube, Borsa, Mapes (Google Maps), Temps i tràfic en temps real (proporcionat per Yahoo) o iTunes Store, Safari, iPod o email. Una altra peculiaritat de l’iPhone és que pot reproduir vídeos, permetent als usuaris veure la televisió i pel·lícules en orientació de paisatge i a pantalla completa. A més, una de les últimes aplicacions incorporades en aquest mòbil permet afegir capes d’informació al que mostra la seva pantalla com, per exemple, informació de la Wikipedia, hotels propers, oficines bancàries, rutes de tapes per les principals ciutats o gasolineres pròximes.  Tota una infinitat d’informació que el consumidor té al seu abast gràcies a la xarxa, transmesa a través d’iPhone.

iPad


A principis d’aquest any, Apple ha posat en el mercat un dispositiu multiusos que permet gestionar tot tipus d’arxius multimèdia i convertir-se en una eina d’oci. Al mateix temps, també pot realitzar tasques que serveixen a aspectes professionals, encara que no serà aquest el seu enfocament. Es tracta d’un tablet PC. La gran expectació que solen generar els invents més novedosos d’Apple va acompanyar, com no podria ser d’altra manera, el llançament de l’iPad, tot i que en un primer moment no se sabia ben bé perquè serviria. Tal com digué un dels consumidors que va fer una cua interminable per a ésser dels primers en comprar-ne un, als Estats Units: “No sé el què fa, però sé que podrà fer tot el que vulgui i més”.

El iPad incorpora dotze nous programes que no tenia el iPhone. Entre els destacables cal ressenyar iBook, una aplicació que permet llegir llibres electrònics. La pantalla de Apple es connectarà a una nova botiga online de la companyia: iBook store. En aquesta, es podran comprar llibres i publicacions de diferents distribuïdores i companyies. De moment, ja hi ha Penguin, Harper Collins, Macmillan i Hachette.

Més pròxim als Mac, l’iPad disposa d’una versió completa de programes ofimàtics: el processador de textos Pages, el programa de presentacions Keynote i la full de càlcul Numbers. A més, disposa de les 140.000 aplicacions disponibles per a iPhone. El seu camp de possibilitats d’ús és “un dels majors que ha tingut mai un ordinador personal” va afirmar  el director general d’Apple, Steve Jobs, en la presentació d’aquest tablet. L’iPad té una pantalla de 9,7 polzades, la mateixa grandària que el d’un netbook  i d’alta resolució, que mostra uns colors molt vius. El nou invent de Jobs té connexió wi-fi d’alta velocitat i conectividad 3G opcional que, com l’iPhone, no anirà lligada a cap companyia telefònica de forma obligatòria.

El nou dispositiu copia també del iPhone sensors com el acceleròmetre, el GPS i la brúixola, que permeten usar infinitat d’aplicacions i utilitzar-lo la posició de la pantalla per a manejar jocs, i l’aplicació de mapes de Google, que inclou com en el telèfon les vistes en 3D de Google Street View.

I el futur, sobre tot pels que fa als mitjans de comunicació escrits, el Mag +. Es tracta d’una plataforma de revista digital de Bonnier que pretén prendre el millor de les revistes tradicionals en paper i el millor de les noves possibilitats tecnològiques. En el següent vídeo s’explica la gran capacitat i facilitat d’ordenació i visualització dels continguts, així com la seva gran atracció visual:

De prototip el passat novembre (des de Bonnier i BERG) a realitat ara fa un mes, amb Popular Science +, la primera revista digital que emergeix de Mag+, un projecte per “repensar i reinventar la manera en què les revistes són llegides, en una nova generació de color i tablets amb pantalla tàctil”.

L’objectiu de Bonnier és combinar la tasca de creació de continguts  d’un equip d’experts amb l’atracció visual, partint del concepte de revista tradicional, però alhora quedant “reinventat al cobrar vida a la pantalla de l’iPad”. És, doncs, molt més que una revista digital ja que, a més d’aquesta combinació, el consumidor podrà seleccionar la informació que vullgui, donar-li forma i redissenyar la pàgina al seu gust. Parlem, per tant, d’un exemple clar en el canvi de paradigma que viu actualment la comunicació, on l’espai plusmediàtic, l’audiència pro-activa i el trencament entre sistemes de producció i recepció conflueixen per donar pas a una nova era.

La ‘Ley Sinde’, fre a les possibilitats d’Internet?

ALBERT NAYA i DÍAZ

El passat mes de març, el Govern d’Espanya va aprovar el projecte de Llei d’Economia Sostenible (LES), altrament anomenada i més coneguda com a “Ley Sinde”. La ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, és la responsable de la llei i la que ha hagut de lidiar contra el bon nombre d’opositors que s’han organitzat entre ells per fer-ne oposició. Tanmateix, de moment, no s’ha fet cas de pràcticament cap de les seves peticions i es preveu que la llei s’aprovi finalment i sense grans modificacions a finals de juny d’enguany per tal que pugui entrar en vigor definitivament l’any 2011.

La LES vol protegir els drets intel·lectuals dels creadors de continguts artístics a Internet, fruit la gran presència de còpies lliures que circulen per el Web. Així doncs, Sinde justifica la seva decisió com una mesura per lluitar contra la pirateria digital, malgrat les queixes de consumidors, internautes i, fins i tot, de la Fiscalia General de l’Estat. Aquest òrgan judicial posa en dubte que la protecció de la propietat intel·lectual s’hagi de posar al mateix nivell que la d’altres drets fonamentals com el dret a la informació. No obstant, aquest és el motiu que permet justificar el tancament de pàgines web o la retirada d’alguns dels seus continguts.

Els opositors a la Llei van presentar poc abans de l’aprovació del projecte de llei quatre punts per millorar-la, tot i que cap d’ells va ser introduït. El més important és que la Llei hauria de precisar molt més quines webs es tancaran i quines no, ja que el text és molt ambigu al parlar només d’aquelles que “tinguin ànim de lucre directe o indirecte” o “dany patrimonial”.

Aquesta llei posa de manifest que la circulació de continguts per Internet és realment difícil de controlar i que qualsevol mesura presa deixarà descontenta a una part de la societat. La LES engloba sobretot continguts audiovisuals, pel·lícules i música, perquè de fet són els més complicats de copiar i distribuir de forma gratuïta. Un text és, tecnològicament, molt més fàcil de reproduir, només es necessita saber llegir i escriure. Amb això vull dir que la lliure circulació de qualsevol text per la Xarxa és un fet i serà imparable, per la senzilla raó que sempre es podrà trobar aquell mateix contingut en un altre lloc i de forma gratuïta. El problema no és si la informació ha de ser gratuïta o no. La qüestió és saber trobar solucions a com es pagaran els costos que comporta produir i distribuir aquesta informació.

Des d’un punt de vista teòric, una notícia, un llibre, una cançó i una pel·lícula haurien de gaudir de la mateixa protecció de propietat intel·lectual. De la mateixa manera que el Periodisme 3.0 obria la possibilitat a una nova concepció de la professió, Internet també permet que sigui molta gent la que pugui exposar els seus continguts de forma accessible i ràpida, de manera que la pluralitat es veu clarament afavorida. Amb la prohibició de la gratuïtat de continguts només s’assegura que uns pocs puguin arribar a la societat.

En aquest sentit, una de les idees que “The Long Tail” defensa pot quedar en entredit. Tot aquell producte que no generi grans beneficis difícilment podrà ser trobat, no existirà. Només les superventes hi tindran cabuda. Per tal que la gent pugui accedir a qualsevol contingut que no sigui majoritari el requisit bàsic ha de ser la gratuïtat i el lliure accés, d’altra manera s’asseguren molt menys públic. El Web ha demostrat que és possible que el coneixement radiqui en la societat (blogs i Wikipedia) i no en unes elits polítiques i econòmiques.

Que la publicitat no és capaç de sufragar tots els costos és bastant evident, però això no ha de voler dir que la millor mesura sigui fer tots els continguts de pagament, com en definitiva vol fer la Llei Sinde. Reproduir a la Xarxa el model de negoci imperant durant tant de temps no és la millor manera per motivar la creació de continguts ni reeixir de la crisi econòmica a la que aquest mateix model ha portat. D’aquesta manera, ens arrisquem a que emissió i recepció tornin a ser inseparables, que la comunicació mediada retrocedeixi cap a la de masses una altra vegada, que no hi hagi possibilitat d’escollir què es vol sinó que alguns estaments marquin què s’ha de seguir.

Són molts els artistes que s’han donat a conèixer voluntàriament a través de blogs i plataformes com Youtube i no reclamen res, conscients que essent ells els emissors lliures poden arribar a molta més gent. Un exemple, com a anècdota, pot ser Lionel Neykov amb la seva cançó “Freeze my Senses” que es va donar a conèixer amb gran èxit a través de Youtube. El 2008, la Lotería de Navidad va fer servir aquesta cançó pel seu anunci:

De la mateixa manera que han de ser els ciutadans qui puguin escollir les seves fonts d’informació, tradicionals i alternatives, per interpretar la realitat des de diferents punts de vista, també ho han de poder fer amb altres tipus de continguts. Lleis com la d’Economia Sostenible, només limiten aquesta llibertat, tanquen portes a minories i deixen el mercat lliure a les grans produccions.

Sinde no ha escoltat les queixes dels grups opositors, entre els quals es troben professionals de la comunicació com Rosalía Lloret, responsable de RTVE.es, Virginia Pérez, directora de la web 20minutos; l’exdirector de Público y blogger Ignacio Escolar; y el responsable de la web Periodistas 21, Juan Varela. A qui sí ha deixat prou satisfet és a Teddy Bautista, president de l’SGAE, empresa privada i monopolista que controla, tant si es vol com si no, els drets intel·lectuals dels autors. A primera vista no sembla una mesura pròpia d’un govern socialista. Caldrà veure com es desenvolupa en el futur.

Los nuevos modelos de la distribución cinematográfica

Gemán Puértolas García

No solo los modelos de prensa y radio han sufrido un cambio en sus estructuras de distribución con la llegada de las nuevas tecnologías, sino el coloso del cine está viendo como las viejas figuras de distribución comienzan a no ser válidas para todos. Las viejas reglas no son validas para todo el mundo, a pesar de ello un importante número de distribuidores continúan sin cambiar sus modelos de negocio.

Antiguamente pertenecíamos a una Era que podríamos catalogar como la de la Distribución Dependiente. En ella los Estudios y otros distribuidores tenían un control completo o total sobre el producto (controlaban el acceso de las audiencias desde el comienzo hasta el final del sistema). Los cineastas se acercaban suplicantes pidiendo el control de las películas en algunas de las ventanas del proyecto, pero había pocas excepciones que se auto-distribuyesen en salas comerciales.

Por lo que finalmente la gran mayoría de cineastas se volvían completamente dependientes de la fase de distribución buscando contratos cerrados que le daban a una solo compañía os derechos de distribución durante unos 20 años. A pesar del descontento general nada se hacía para cambiarlo.

Cuando llego la revolución digital a la producción, la accesibilidad a cámaras digitales y software de calidad posibilito a los cineastas tener la propiedad de su trabajo por primera vez. Podían ser verdaderamente independientes mientras hacían sus películas. Pero cuando llegaba el momento de la distribución, los viejos modos y actitudes continuaban. Por muy tenaces y activos que se mostraran los cineastas a la hora de traer sus películas al mundo, inevitablemente se volvían reacios y cautelosos al escoger entre las diferentes ofertas de distribución convencional que se les presentaban.

La llegada de la web 2.0 junto a los conceptos de fan, comunidad, interactividad a propiciado que ahora podamos afirmar que nos encontramos ante una nueva Era de Distribución Independiente, permitiendo a los cineastas retener mayor control que nunca sobre la distribución. Cuando al cineasta finlandés Timo Vuorensola se le ocurrió la idea para su película de Star Wreck, una parodia de Star Trek, sabía que conseguir distribución convencional sería inútil. El era sólo un aficionado finlandés con una comedia de ciencia ficción de presupuesto ridículo: algo no tan vendible a Hollywood. Así que ni corto ni perezoso se hizo sus propios fans en una red social que incluso colaboraron en la película, y para los que luego distribuyó su película gratis hasta alcanzar los nueve millones de copias descargadas. Por eso tiene claro que: “La liberación de forma gratuita es una buena comercialización”. Gracias a esta, sus ventas en línea de la mercancía -incluyendo camisetas y las ediciones de coleccionista del DVD- ha conseguido hacerle ganar 430.000 dólares en una película que sólo costó 21.500, y además consiguió un acuerdo de distribución con Revolver Entertainment en los EE.UU. y Gran Bretaña.

En la era de YouTube y las campañas de marketing viral, dice Time en un interesante artículo que sólo era cuestión de tiempo antes de que los cineastas independientes se dieron cuenta de que la reducción de los intermediarios en el proceso es a veces la mejor manera de garantizar grandes audiencias dispuestas a ver sus obras. “Los últimos 10 años ha sido un período de renacimiento del cine independiente y no ha habido más dinero en la producción de las películas que en cualquier otra década en la historia del cine”, dijo Jonathan Wolf, director ejecutivo de la American Film Market, en un evento anual para que cineastas y ejecutivos de los estudios firmen acuerdos de producción y distribución.

Desde la crisis económica, no sólo los grandes estudios, incluso muchos de los distribuidores de películas indie, como New Line Cinema, Miramax, la Weinstein Company y Paramount Vantage, han abandonado el mercado o redujeron su financiación. Por eso hay aventureros como Timo Vuorensola, o la animadora estadounidense Nina Paley que ignoró los métodos tradicionales de distribución, y lanzó su película, “Sita Sings the Blues”, una adaptación cómica de la épica hindú, el Ramayana, y se creó un blog y una web para descargar la película de manera gratuita. Fue un éxito instantáneo, y ella también vende mercancía en su sitio, incluidas las copias en 35 mm de la película estampada con una licencia Creative Commons, por lo que los compradores saben que el dinero va directamente a la cineasta. También puedes donarle comprando regalos que van desde los dos dólares hasta los dos mil. Hasta la fecha, Paley ha obtenido beneficios de 55.000 dólares, y sus conclusiones de todo esto fueron: “Lo que he aprendido es que cuanto más libremente se muestra la película, más público va a comprar el DVD y la mercancía que la rodea”. “Con un lanzamiento normal de una película, uno tiene que gastar tanto dinero en publicidad y promoción que las películas más independientes pierden dinero”.

Incluso algunos directores generales están comenzando a utilizar la distribución en línea para generar interés sobre sus proyectos o atraer espectadores. El año pasado, Michael Moore lanzó “Slacker Uprising” (un documental sobre sus intentos de que dimitiera George W. Bush, en el período previo a las elecciones de 2004) online de manera gratuita en los EE.UU. y Canadá para alentar a los jóvenes a votar. En mayo, la directora de documentales Franny Armstrong puso en marcha un sitio web llamado IndieScreenings, donde la gente puede comprar una licencia para distribuir su documental sobre cambio climático, “The Age of Stupid”. Se trata de incentivar a comprarla para distribuirla y quedarse con la entera ganancia de la venta de entradas. Ella no puede garantizar que su película no será copiada y compartida después de comprar la licencia para distribuirla, pero confía en la buena voluntad del pública y la eficiencia del boca a boca.
Liz Rosenthal, fundador de “Power to the Pixel”, una organización que propone nuevos modelos de distribución de películas, dice que la razón de que los directores indie muchas veces recurren a la web es porque se logra un mayor compromiso e identificación con el público. “El negocio de la película entera no tiene ninguna conexión con su audiencia”. “Y con cualquier negocio debes conocer a tu consumidor. Internet se ha convertido en una máquina de distribución gratuita, así que puedes vender cosas que nadie pueda copiar como aquello que gira alrededor de tu película y le gustaría tener a tu público: licencias, mercancías o copias en 35 mm de su película.” Este es el camino también no sólo de películas sino de series online de bajo presupuesto como Malviviendo o El Vagoneta.

L’Autònoma aposta per les TIC

ANDREU PRUNERA

L’OLogo OAIDficina de l’Autònoma Interactiva Docent és l’òrgan de la UAB responsable de coordinar, impulsar i desenvolupar l’aplicació de les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) en els sistemes metodològics docents de la comunitat educativa de la UAB. (www.uab.es/oaid/).

Un dels serveis més estesos i amb més èxit que ofereix l’Oficina de l’Autònoma Interactiva, a banda del Campus Virtual, és l’oferiment d’un sistema de blocs. Des del web de l’OAID, podem trobar unes eines bàsiques per crear un bloc de forma ràpida i senzilla. Aquest servei és obert a tots els membres de la comunitat universitària, tant pel que fa a alumnes com a professorat i membres del Personal d’Administració i Serveis (PAS).

Francesca Galera, coordinadora tècnica de l’Oaid, explica que el servei de blocs “ha tingut un èxit notable” i assegura que s’ha convertit en una eina no només d’oci sinó també amb “un recurs més per fer docència”. I és que el fenomen dels blocs es troba en ple auge, també a les aules de la UAB, on cada cop és menys estrany que els alumnes hagin de crear un bloc i fer una sèrie d’actualitzacions avaluables per tal de superar alguna assignatura o curs de formació complementària.

Llista

Rànquing de blocs més visitats i més actius

Tot i així, la Francesca Galera reconeix que el principal inconvenient del servei és que necessita sempre d’una identificació per NIU (Número d’Identificació Universitari) per tal de poder administrar el bloc. Per tant, a aquell qui surt de la comunitat universitària de la UAB ja no li és possible seguir gestionant un bloc de la UAB, i s’ha de conformar amb la lectura i la participació mitjançant comentaris, que sí que són completament obertes independentment de la universitat.

A més, el servei de blocs UAB també inclou una blocosfera de la que formen part tots els blocs que s’hagin creat seguint l’oferta de l’Autònoma. En aquesta blocosfera hi podem trobar dues llistes: una amb els blocs més actius de la comunitat virtual de l’Autònoma i l’altre amb els darrers blocs que hagin estat actualitzats. A més, també és possible accedir a un complet llistat de blocs on hi ha catalogats tots els blocs de la comunitat (actualment 670) ordenats alfabèticament segons el títol de cadascun.

La idea de crear una comunitat virtual de blocs a l’Autònoma, segons explica la tècnica d’Oaid Francesca Galera, sorgeix entre els anys 2006 i 2007 a causa de l’auge del fenomen web 2.0. Així, doncs, va ser l’equip polític de la UAB des del rectorat encapçalat llavors per Lluís Ferrer, qui va posar sobre la taula la proposta d’una xarxa de blocs disponible per tots els membres de la comunitat universitària. La proposta va arribar a l’Oaid, des d’on es van “estudiar les diferents eines i es va acabar per optar per WordPress”, assenyala Galera.

La versió que es va instal·lar va ser l’anomenada WordPress Mu, una variant del servei WordPress que presenta una gran simplicitat, tant pel que fa a la complexitat de les eines com a la varietat de recursos que ofereix. Segons la tècnica Francesca Galera, això és deu a que des de l’Oaid s’ha apostat per la “simplicitat i la funcionalitat” a favor de poder oferir un servei que estigui a l’abast de tothom sense que sigui necessari tenir uns grans coneixements sobre l’edició de blocs. Tot i això, la Francesca Galera reconeix que darrerament aquest suport ha quedat una mica obsolet i hi ha intencions d’actualitzar-la en els propers cursos acadèmics. Cal dir, també, que el suport WordPress Mu és una eina de lliure accés i, per tant, d’ús gratuït. “La UAB aposta pel programari lliure, no per no pagar una llicència sinó perquè la idea de la universitat és apostar per les eines de lliure ús”, matisa Galera.

Per tal de comprovar les possibilitat que oferia l’eina de la UAB, he volgut crear un bloc dins la comunitat virtual estudiada: POSANT EL NAS. En primer lloc, vull destacar els elements positius que m’he trobat com a blocaire de la UAB. Segons el meu punt de vista, la possibilitat de gestionar diferents pàgines dins el mateix bloc, cosa que afavoreix separar les actualitzacions del bloc d’altres tipus d’informació com pot ser la que fa referència a la persona de l’autor i fer-ho per mitjà d’un sistema clar de pestanyes. A Posantelnas podem veure com sobre la imatge de capçalera, veiem que hi ha una pestanya que hi diu Sobre mi on hi he redactat una breu presentació. Un altre dels punts a favor seria l’enllaç permanent que tenen tots els blocs de la comunitat UAB i que porta directament a la pàgina de la blocosfersa de l’Autònoma i, per últim, també crec que caldria destacar la rapidesa i la senzillesa amb la que es pot obrir i gestionar un bloc mitjançant aquesta eina.

D’altra banda, però, també he pogut detectar fortes mancances en aquest sistema. D’entrada, cal dir que la senzillesa amb la que està pensat el servei molts cops limita les seves possibilitats i coses tant elementals com poder penjar una imatge en una de les columnes d’eines és impossible. L’oferta en el disseny dels blocs és molt limitada i et pot portar a haver d’escollir presentacions poc útils (com la de dos columnes d’eines i widgets en el cas de Posantelnas). També trobo a faltar que s’hagi prescindit d’aquella eina de WordPress que ofereix informació sobre la vida del bloc (amb el nombre de visites, la procedència de les visites, el temps d’estada, etc.).

UABtube – Videos UAB

Uabtube

.

Un altre servei de l’Oaid és l’anomenat UABtube, una plataforma que permet pel qual el professorat i el PAS poden penjar treballs acadèmics en suport vídeo a la xarxa de manera que aquests puguin ser vistos per tothom.  Aquest servei va néixer, com els blocs, a partir d’una decisió de l’equip de govern de la UAB i és gestionat per la comissió de comunicació i promoció, que s’encarrega de la imatge institucional de l’Autònoma.  Per a poder penjar un treball acadèmic en suport vídeo cal que els autors d’aquest (professorat i/o PAS) es posin amb contacte amb l’àrea de comunicació i promoció del rectorat i, si aquesta en dóna el vist i plau, des de l’Oaid procediran a penjar el treball a Internet. D’aquesta manera, des del rectorat poden assegurar-se que ningú penja lliurement qualsevol contingut que no tingui a veure amb l’activitat acadèmica de la universitat.  Tot i això, aquest servei es troba en un estat de problemes tècnics que fan que no estiguin visibles tots els suports que hi hauria d’haver. A més, la tècnica d’Oaid Francesca Galera, reconeix que el principal trava d’aquest servei és que “no hi ha prou entrades d’usuaris” i aquesta falta d’actualització fa que sigui un portal amb poca activitat.  Una tecnologia paral·lela és el lloc web de Vídeos UAB que, a diferència de UABtube, es caracteritza per oferir només vídeos que tractin sobre la imatge corporativa de la universitat i no sobre l’activitat acadèmica. Així, la seva funció no es relaciona amb la docència sinó amb la publicitat de la imatge de la UAB. La tècnica Francesca Galera, tot i que desconeix el per què de la exclusió dels estudiants dins aquestes dos suports, assegura que són serveis “que s’han de limitar una mica perquè hi ha uns requisits temàtics i també un espai limitat, que fa que no es pugui permetre que es dispari l’ús d’aquestes tecnologies”.

Aules Moodle

Aules Moodle

.

El servei d’Aules Moodle consisteix en un sistema paral·lel al clàssic Campus Virtual. Es tracta d’una eina que també serveix per fer docència en xarxa. La diferència és que el Campus Virtual s’ha confeccionat des de l’Oficina de l’Autònoma Interactiva i Docent i les Aules Moodle són un programa aliè que la UAB ha adquirit i també oferta com a opció al seu personal docent.

Aules Moodle presenta una estructura similar al Campus Virtual de la UAB: compta amb un fòrum obert a tots els integrants de l’assignatura o activitat acadèmica en concret, possibilita que el professor ofereixi un material docent als alumnes, es pot establir un contacte, etc. Per fer-la servir cal que el personal docent interessat s’adreci a Oaid i, un cop realitzades les operacions informàtiques, en el mateix llistat d’assignatures que Campus Virtual quan ens identifiquem, veurem també les que fem mitjançant Aules Moodle.

El software Aules Moodle també és un programari obert, com el sistema de WordPress Mu, en el qual només s’hi fan les mínimes modificacions perquè tingui la imatge de la UAB. “Intentem oferir una versió estàndard en la majoria dels programaris ja que volem que tothom s’hi pugui adaptar bé i causar els mínims problemes possibles”, assegura la coordinadora tècnica d’Oaid, Francesca Galera.

Wikis

Wikis

.

Una wiki és una pàgina oberta a la edició d’un grup de usuaris. La UAB ofereix la possibilitat d’obrir aquest tipus de pàgines a PAS i professorat perquè serveixi com a complement de l’activitat docent.  Així, mitjançant les wikis de la UAB, un professor pot obrir una wiki en la que puguin participar els seus alumnes en una matèria determinada. Per defecte, tots els NIUs que formin part d’aquella wiki podran llegir i editar els continguts d’aquesta mentre que el professor també tindrà la funció de ser el moderador i l’administrador i tindrà coneixement de quin usuari fa cada modificació.  A més, el sistema de wikis es desenvolupa en pàgines ramificades; això vol dir que, de d’una pàgina mare, se’n deriven altres de subordinades (que poden tenir diferents continguts) i l’administrador (el professor) pot gestionar quins usuaris (NIUs, alumnes) tenen permís per a gestionar i editar cadascuna d’aquestes pàgines. Els membres de fora de la comunitat universitària solament podran llegir els continguts de la wiki, mai editar-los.  Es tracta d’una eina que pot ser de gran utilitat en aquelles assignatures o activitats que requereixin un treball en equip especial. La tècnica Francesca Galera assegura que “les wikis són una eina de futur ja que amb l’aplicació l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) una de les bases és el saber treballar en equip i eines com aquesta el poden afavorir i potenciar”

OpenCourseWare

OCW

.

Abanderant el pensament de que el coneixement és universal i que, per tant, ha d’estar a l’abast de tothom, l’Autònoma ofereix, per últim, un servei d’OpenCourseWare. “Es tracta d’una mena de consorci internacional en el qual hi participen diverses universitats del món i en el qual el personal docent i investigador pot penjar els seus treballs perquè siguin d’accés lliure a tothom” explica Francesca Galera.

A pesar de que pot semblar una bona eina per la difusió i la posada en comú del coneixement, Galera assegura que es tracta d’un mitjà que té molt pocs usuaris. Segons la tècnica, això pot ser causa, d’una banda, dels drets d’autor, que els professors poden infringir sense ser-ne conscients al penar algun material a la ret i, de l’altra, la falta de voluntat de compartir el coneixement propi amb altres membres de la comunitat acadèmica.

Segons Francesca Galera, perquè aquest servei pogués funcionar amb fluïdesa, caldria que la UAB donés facilitats sobre la possibilitat de penjar coneixements i materials a la ret i informés sobre els drets d’autor.

Jo periodista, Tu periodista, Ell periodista…

JAVIER OCAÑA

Fragments de realitat

Molt hem escoltat parlar d’ell. Soon constants les informacions que ens arriben i que apunten a que el Citizen Journalism ha arribat per quedar-se. El periodisme del poble, pel poble, s’ha colat a les portades dels mitjans tradicionals i esta protagonitzant els majors debats internacionals del moment.

Barbara Lacerra, de 50 anys, ha saltat a la fama per gravar amb la seva càmera de vídeo la detenció de Aftab Khan, sospitós de participar en el recent fallit atemptat amb cotxe bomba a Times Square. Les imatges captades per la periodista ciutadana han estat escollides com a portada del Globe y el Herald.

Un altre exemple clar és l’actual situació que s’està vivint a Tailàndia, amb la gran protesta popular que es nega a admetre la legitimitat d’un govern que consideren no han escollit democràticament. Per mitjà de Twitter, els ciutadans han decidit realitzar un seguimentde tot el que succeeix al país: des de l’estat del transport públic, fins els últims disturbis i imatges que no es mostren a la televisió. Youtube y Facebook també han estat llocs claus per a compartir vídeos, articles, fotografies i opinions sobre Bangkok.

El Citizen Journalist és un diamant en brut que acabem de trobar. Com tot diamant, a mesura que es treballi i es poleixi, l’anirem descobrint. Una altra aplicació d’aquest es la presa de consciència de les comunitats. Un dels papers més importants dels media era conscienciar la societat, sensibilitzar-la amb allò important. El Citizen Journalist tambee li està menjant espai en aquest terreny. Com ha passat al Golf de California amb l’associació SuMar. Estudiants i professors s’han convertit en periodistes ciutadans i difonen mètodes sostenibles amb el medi ambient, molt important a la zona, convidant a la resta de ciutadans a conèixer, participar i influir en el seu entorn.

La força i l’impacte de les xarxes socials és tal que no hi ha marxa enrere, més aviat al contrari. Fins i tot ni la manca de tecnologia o formació poden aturar el poder que han atorgat tota la ciutadania mundial. Com és el cas de l’Índia. Un país on el fet que menys de dos terços de la població no sap ni llegir ni escriure i la seva precarietat econòmica i tecnològica, han provocat el desenvolupament dels bloggers via mòbil. Nomes cal recordar l’ús del Citizen Journalism via mòbil que va tenir lloc durant la cobertura del Tsunami de 2004: actualitzant les informacions per SMS.

Per tot això, el Citizen Journalism està sent el protagonisme de convencions i fòrums internacionals com el Global Voices Citizen Media Summit 2010, on el tema central era La pròxima generació de mitjans ciutadans, l’accés del públic i la participació ciutadana. Reunions on es posen en comú aspectes de diferents països. Com ara Argentina, on alguns mitjans tradicionals han descobert i estan aprofitant el potencial de periodisme ciutadà, creant serveis o seccions, com per exemple: Soc Corresponsal, al diari La Nación o Lector – Periodista, del diari Los Andes.

Inclús en política les xarxes socials poden tenir més pes inclús que la resta de mitjans. El professor i investigador de La Trobe University, Chris Scanlon, ha unit Twitter, Google Maps i els Citizen Journalists per a dur a terme el seguiment exhaustiu de les pròximes eleccions a Austràlia, permitent a qualsevol persona informar sobre les activitats politiques via mòbil en la web que ha creat: ozelection.

Estudiosos com el periodista i professor Leccese consideren que tot començà allà per 1991 amb el vídeo de Rodney King sent colpejat per la policia de Los Angeles. En tan sols 20 anys, el creixement i la propagació entre la població ha estat vertiginosa. L’evolució arriba fins a tal punt que han sorgit agències ciutadanes d’informació com Demotix, encarregades de vendre imatges als mitjans de comunicació, repartint amb el ciutadà els beneficis al 50%.

Ciber-futur en positiu

En una societat tan ràpida com la nostra el canvi és el pa nostre de cada dia. Tenim exemples suficients a la història de com els canvis fruits dels avenços socials són positius. Igual que va passar amb la literatura al seu moment, en que les llargues descripcions, el lèxic complex va donar pas a histories de lectura i ritme ràpid, amb el periodisme passarà el mateix. No ha arribat la fi dels media, ha arribat el moment del canvi, de l’evolució, de pujar un altre esglaó. Perquè les noves tecnologies ofereixen nous camins i noves possibilitats d’aprofitar els media tradicionals. No són incompatibles, han de ser complementaris i trobar la manera d’alimentar-se els uns als altres: de la mateixa manera que una imatge d’un Citizen Journalist serveix de portada per a un diari, la informació d’aquest diari pot generar discussió a les xarxes socials.

El paper del periodista tan sols ha de redefinir-se, reinventar-se per adaptar-se als canvis que hi hagut des de la seva concepció. Si fins ara era una figura clau com a intermediari entre la realitat dels altres i la nostra, avui aquest diàleg entre realitats és directe. A través de les xarxes socials els ciutadans generen així informacions i testimonis, apropant a tothom la seva realitat. En aquest aspecte, els periodistes es tornen prescindibles en un moon en que tot està a l’abast de tothom. Però aquesta és una lectura molt simplista. Un periodista no es limita a recollir la realitat del carrer, hi ha moltes més realitats (política, econòmica, tecnològica…) a les quals un Citizen Journalist no pot tenir accés. A més, un periodista format sempre aportarà quelcom al seu públic diferent al que podria aportar una persona qualsevol: un estil, unes fonts d’informació, uns contactes… Es un error per part dels medis tradicionals tancar les portes a aquest nou periodisme. Amb això l’únic que aconseguiran serà quedar-se al marge d’una evolució que no pararà i que cada cop està més consolidada: augmentar l’escletxa entre uns i altres, en comptes d’enriquir-se de les noves aportacions i trobar noves maneres de créixer en aquesta direcció, perquè és la única.

La consigna que mou les xarxes socials és compartir-ho tot, des de noticies, fins histories personals o simplement trobar recolzament i una nova forma d’expressió. I compartir sempre ha unit i això sempre ha portat la societat endavant en positiu. Es aquí on recau el gran poder de la informació: la informació, si es comparteix, ens fa evolucionar. No es pot tenir por als canvis que, com s’ha vist, són per a millor. Perquè aquesta és una por que sempre juga en el teu contra. Confia, aprèn i canvia.

La revolució de les TIC: Anàlisi del canvi comunicacional des de tres perspectives

LAURA MARTÍ

L’impacte de les TIC en la comunicació política : L’Era Obama i la democràcia online

L’any 2008, el senador Barack Obama  i el seu equip contractaven els serveis de Blue State Digital, una empresa especialista en la creació i implementació d’eines digitals i en la integració de les noves tecnologies en les campanyes polítiques, perquè gestionessin la seva campanya en la carrera cap a la presidència dels EEUU. Uns mesos més tard, Obama guanyava les eleccions i es convertia així en el primer president negre de la història dels Estats Units.

A dia d’avui, dos anys més tard, podem afirmar i constatar amb notables exemples a nivell internacional, que d’ara en endavant serà cada vegada més difícil parlar de campanyes polítiques que no integrin eines i estratègies digitals, i és que la revolucionària campanya d’Obama va sembrar precedents.

La contribució amb més de 300 mil·lions de dòlars per part de més d’un mil·ló de donants, prop d’un altre mil·lió de participants a la xarxa social, la creació de més de 50.000 actes a arreu del país, la localització selectiva i les estratègies de seducció de votants indecisos, i tot això a través de la xarxa, han estat els elements clau que van permetre a Barack Obama aconseguir la victòria.

Tot això va convertir la campanya d’Obama en una gran operació mediàtica basada en l’incessant activitat online  (enviament de correus electrònics), i en activitats convencionals, com les tradicionals trucades telefòniques, l’escriptura de cartes, o l’organització d’actes promocionals i mítings electorals.

El que, en el seu moment, podia semblar una campanya estratègica que perseguia uns objectius purament pragmàtics, tals com guanyar les eleccions (objectiu aconseguit i amb èxit) es convertí en l’embrió d’una nova forma de gestionar i desenvolupar la comunicació política. Una autèntica revolució tecnològica que, de retruc, transformà el modus operandi de la política tradicional.

Obama va basar la seva reeixida campanya mediàtica en la idea del canvi, un argument sòlid i contundent que va aconseguir convèncer a l’electorat nord-americà. Però la bandera de canvi d’Obama va traspassar l’espectre polític i es convertí en un canvi molt més transcendental del que hom podia esperar a primera vista, i és que,  l’equip d’Obama va assentar les bases d’una nova forma de concebre i fer política, basada en l’aplicació de les noves tecnologies per oferir transparència, participació ciutadana,  creació de comunitat i  interactivitat. Conceptes innovadors que ens permeten parlar d’un canvi en el si de la democràcia.

Amb la nova era sembrada per Obama i la seva revolucionària campanya, sembla que arribà la transició d’una democràcia participativa a les urnes a una democràcia on els ciutadans aporten idees, solucions, i on poden qüestionar obertament i directe les polítiques dels seus governs. En definitiva, el ciutadà es converteix en l’ull vigilant del govern que, al mateix temps i per obligació, es converteix en una institució més oberta i transparent. I és que, el fet d’estar exposats a la xarxa fa que qualsevol possible engany o incongruència pugui ser igualment posada en evidència davant de tothom.

És innegable que encara queden moltes coses per canviar, però, sens dubte, les noves tecnologies que irrompen amb força, estan demostrant ser instruments molt poderosos que ens permeten parlar d’una nova societat de la informació, on la instantània accessibilitat als continguts i, alhora, la facilitat i capacitat per crear-ne, permeten una major difusió de la informació a escala global i un gran poder d’influència i mobilització de les masses.

De la seva banda, el recent nou primer ministre de Gran Bretanya, David Cameron ha demostrat, al llarg de la seva campanya política, que, com Obama, també és un líder mediàtic. Des dels seus inicis professionals com a cap de la oposició al Parlament de Gran Bretanya, Cameron ja va fer els seus primers passos cap a l’aplicació de les innovadores tècniques de màrqueting polític. De fet, Cameron va ser guardonat l’any 2006 amb el premi al comunicador de l’any, gràcies al seu videobloc que sota el nom de WebCameron, mostrava el líder Tory des de la cuina de casa seva i dirigint-se a la ciutadania amb una aparença quotidiana i pròxima. Amb 160.000 visites durant els primers dies d’activitat, WebCameron va posar de manifest l’imparable poder dels bloc com a eines per a l’estratègia política contemporània.

En el següent vídeo podem veure com el propi Cameron es meravella de les oportunitats que ofereix el portal facebook per aproximar els polítics als ciutadans de a peu.

Vaticà 2.0: Tradició i evolució, ara compatibles

Però la política no és l’únic àmbit on s’ha fet palès l’enorme impacte i influència de les TIC pel que fa a la comunicació, i és que, en el paradigma comunicatiu actual, fins i tot el Vaticà ha vist la necessitat d’ésser present a la xarxa. Fa tot just un any i coincidint amb el dia de la 43ª Jornada de Comunicacions Socials del Vaticà, la màxima institució de la religió catòlica inaugurava un portal que, sota el nom de, Pope2you,  reunia en diversos idiomes una llista de les eines i serveis 2.0 que el Vaticà utilitza en l’actualitat per apropar-se de forma directa als seus fidels.

De fet, recentment acaben de llançar un canal de YouTube, que busca una major presència del Vaticà i el Papa en el mitjà de comunicació de més creixement i auge de l’actualitat.  La institució de la tradició però, ha anat més enllà i, amb l’objectiu d’apropar-se als seus fidels en un context on tots vivim enganxats als aparells tecnològics, ha creat iBreviary, una aplicació de iPhone que posa a l’abast de tots a través del telèfon mòbil, el Breviari, el llibre que recull les oracions diàries de l’església.

El poder d’influència i mobilització de masses, però sobretot, la capacitat d’arribar a molta més gent de forma senzilla, sembla que ha fascinat al Vaticà que ha vist en les TIC una potent forma de dirigir i orientar la seva comunicació espiritual a escala global. Tot i així, no es pot passar per alt que, segurament allò que més ha fascinat a l’església, és la gran influència que tenen les noves tecnologies entre els joves, que les utilitzen com a part de la seva rutina diària. D’aquesta manera, el Vaticà veu una via d’apropament cap a un sector sovint crític i reaci envers la institució eclesiàstica.

Tot i així, personalment no puc evitar trobar la iniciativa del Vaticà un tant incoherent ja que, com assenyalo al titular, resulta curiós que la institució de la tradició per excel·lència, sempre reticent a la modernitat, ara es dediqui a navegar per la xarxa del futur. Però com ja se sap, el Vaticà i en definitiva l’església es mouen sovint per interessos econòmics i, per tant, els beneficis (difusió missatge i obtenció nous fidels) justificarien el mitjà emprat. Sembla ser doncs que l’església segueix reacia a innovar en certs aspectes morals però quan es tracta de tecnologies que afavoreixen la seva difusió no hi tenen res a dir.

Sigui com sigui, la iniciativa del Vaticà és un exemple més del poder d’ ús i d’influència que tenen les TIC aplicades a la comunicació i mobilització de masses. El mon s’allunya, cada vegada més, de les eines de comunicació tradicionals i s’aproxima a una nova era on les tecnologies de la comunicació i la informació esdevenen fonamentals ja que permeten una connexió permanent, sense fronteres, i una difusió d’ informació i coneixement a escala global de forma ràpida, directa i interactiva.

L’apunt: les TIC i el periodisme

Finalment, pel que fa al periodisme, les TIC hi juguen també un paper cabdal. És sabut per tothom que la nova societat de la informació ha propiciat l’aparició dels coneguts com a “citizen journalists”, molt presents en el nou concepte de “blog bang” que té a veure amb l’aparició i expansió del fenomen dels blogs com a plataformes online on els ciutadans esdevenen generadors de continguts. Estem experimentant doncs un fenomen que propicia l’opinió lliure i massiva a la xarxa.  Ara tothom pot esdevenir comunicador. D’alguna manera, el canvi comunicacional afecta la consciència professional periodística que és sovint  menyspreada en detriment de l’aparició dels ciutadans periodistes i, això fa, que molts professionals de la comunicació temin pel seu prestigi d’ara en endavant. El fet és que en el nou context, els periodistes perden l’exclusivitat d’éssers els únics generadors d’informació alhora que es produeix una important transformació del concepte d’audiència, que ara es torna retroactiva. En definitiva, passem d’un periodisme unidireccional a un nou model bidireccional basat en la retroalimentació de continguts.

Però, no cal ser dramàtics, cal valorar la irrupció dels blogs i les noves possibilitats que ens ofereixen les TIC com una oportunitat i no com a una amenaça. Les TIC també permeten als periodistes tenir més a l’abast noves eines per exercir la professió, sobretot en un context de crisi que qüestiona el sistema imperant fins a dia d’avui i que està retallant notablement els llocs de treball a les redaccions.

Spotify, el futur de la música online

ANAïS MARTÍ

Dels cassettes als cd, dels cd als mp3 i mp4, tot seguit, programes com iTunes van acabar per revolucionar el mercat de la música per Internet, juntament amb programes de descàrregues com l’Ares o l’eMule. Ara arriba la nova alternativa per escoltar la música que vulguem a l’instant i compartir-la amb altres internautes. Imaginem per un moment tot el catàleg de iTunes unit amb els algoritmes de descobriment d’artistes de last f.m. Això és l’Spotify.

La novetat d’aquesta nova aplicació, que de moment esta disponible per a Windows i Mac, és completament gratuïta, l’únic inconvenient que hi podríem trobar és que cada cert temps es reprodueix un anunci en la seva versió sonora, i no seria d’estranyar que ben aviat la publicitat visual fes la seva aparició. Si volem desfer-nos d’aquests anuncis (que de moment apareixen en un interval de temps força espaiat), sempre es pot contractar la versió de pagament Spotify
Premium
i contractar un dia per un euro o un mes per 10 euros.

Organització i qualitat, punts forts de l’Spotify

interface d'Spotify

Interface d'Spotify

Des del meu punt de vista, l’Spotify té una sèrie de punts forts que fan que s’hagi convertit en una de les apostes més fortes a l’hora d’escoltar música per Internet. Alguns d’aquests punts forts serien els catàlegs, on les 4 grans discografies Warner Music, EMI, Universal, Sony i BMG, juntament amb altres de més petites, han deixat el seu llegat disponible. I no només parlem de música anglosaxona, sinó també d’artistes espanyols i catalans.

D’altra banda, la cerca de música és molt bona i eficient, gràcies a ella els catàlegs es poden gaudir molt més. Encara que no es vegi a primera vista, la música es pot cercar per gènere, any o artista, Tot un luxe.

L’usuari gaudeix d’un gran protagonisme en poder crear llistes de reproducció al seu gust, de tots els cantants que vulguem i sense cap tipus de límit amb les cançons exactes que diguem. A més a més, d’una manera molt semblant a Last.fm i a Rockola.fm podem escoltar una emissora automàticament limitant per dècades o estil de música.

Ràdio a Spotify

Altres aspectes de qualitat que identifiquen el caràcter efectiu de l’Spotify serien la capacitat que té l’usuari de controlar la reproducció (hem de tenir en compte que cap ràdio online permet pausar les cançons i avançar o retrocedir la reproducció fins on vulguem), el disseny directe i funcional que presenta gràcies al qual, amb una simple ullada, les opcions ofertes a l’usuari queden molt clares, o la qualitat de so, tot i que aquí entrem en una valoració molt més personal. Jo crec que poques ràdios online ofereixen un repertori tan gran i variat amb una bona qualitat de so com l’Spotify, tenint en compte que parlem d’un servei amb una versió gratuïta.

Noves portes a la interactivitat
Però potser el que més crida l’atenció d’aquesta revolucionària aplicació, és el seu caràcter i funció social que fa que estiguem parlant d’una nova xarxa on els internautes poden intercanviar música, crear llistes col·laboratives de dues o més persones, i ara amb la nova unió de Facebook a l’aplicació, els usuaris de Facebook amb Spotify, poden fer públiques determinades llistes i escoltar les dels altres.

A més a més, si ho configurem a les preferències, també es poden enviar les cançons que reproduïm al perfil de last.fm i a la pantalla principal es poden ver els artistes que més agradin a cadascú, juntament amb els Top Ten dels artistes/ cançons/àlbums. No oblidem que en aquest punt, l’usuari té tota la privacitat que vulgui garantida, ja que en tot moment, podem escollir en les nostres preferències, fins a quin punt podem o volem compartir música amb els altres usuaris.

Noves propostes
No tot són flors i violes en aquesta nova aplicació, personalment hi trobo alguns punts fluixos. Tot i així, penso que en cap moment superen les qualitats i avantatges presentats.

Crec que només sigui una aplicació disponible per a Windows i Mac, és un punt en contra, ja que hi ha molta gent que utilitza altres sistemes operatius, com ara Linux. A més a més, crec que una versió per a mòbils seria d’allò més eficient ja que cada vegada més aquests es venen amb la possibilitat de Wifi, i l’Spotify seria un gran company per l’usuari, encara que això suposaria una pèrdua de protagonisme de les ràdios tradicionals. De moment, només Iphone se’l pot descarregar.

A tot això, cal dir que estaria bé que l’aplicació estigués traduïda a més idiomes i no només en anglès. A més a més, que per ara només es pugui escoltar en alguns països d’Europa, és un element que s’hauria de tenir en compte i ampliar-lo.
D’altra banda, per tal de reforçar la interactivitat i el seu caràcter social seria ideal que es poguessin qualificar les cançons segons les opinions dels usuaris. Tot i així, tot plegat són mancances que segurament s’acabaran solucionant a mesura que vagi guanyant adeptes.

Periodisme i música, dos móns a Internet
Sé que segurament molts artistes consideraran que l’Spotify va en contra del negoci musical, però cal dir que en cap moment la música que escoltem a través d’aquesta aplicació es pugui descarregar i ser escoltada des d’altres reproductors com serien els MP3 o MP4.

Sabem que els periodistes han d’aprofitar els avantatges que la xarxa proporciona a l’hora de cercar notícies, enlloc de donar l’esquena i negar les evidències. Ja són molts els mitjans tradicionals que s’han unit a Internet amb l’afany de renovar-se i aprofitar el que aquest mitjà pot suposar.

De la mateixa manera, els artistes i productores haurien de veure l’Spotify com una aplicació on es poden promocionar per tal de que després la gent vagi a les botigues a comprar música. Personalment crec que la pirateria, va per altres camins, que no se li ha de donar l’esquena a aquestes noves oportunitats de promocionar-se, ja que de cara al ciutadà, tenen la batalla guanyada. Més val estar previnguts i anar de la mà.

Primer anunci d’Spotify. Desembre de 2008:

El futur (present?) de la televisió local: la web

JUDIT SAAVEDRA MICALÓ

Ha arribat el moment d’apropar-se a Europa i el primer torn és el de les televisions, ja que les teles de totes les llars espanyoles han hagut de passar del format analògic al digital terrestre (TDT).

Estem vivint una profunda transició en el món de la televisió amb la implantació d’aquest nou sistema. Amb la gran multiplicació de la oferta televisiva en obert, la tele ha de comprendre que ha de reformar-se. Primerament, ha d’acceptar que ja no és la reina dels mitjans de comunicació perquè amb l’aparició d’Internet i altres eines de comunicació el seu poder va en detriment. Així, el monopoli de la informació s’està desplaçant de la televisió cap a Internet i aquest és un repte que ha d’assumir i alhora adaptar-s’hi.

Dins el panorama televisiu espanyol, la televisió local és l’actor més afectat per l’arribada de la TDT i trobarà a Internet una eina amb múltiples avantatges, el més visible serà l’extensió del seu àmbit de cobertura. Per aquest motiu, és important que les televisions locals aprofitin les oportunitats que ofereix la digitalització, tant en la producció com en l’emissió per tal d’estendre la funció de servei públic a tots els ciutadans de la localitat, tant als que resideixen en el territori com els que viuen a l’estranger.

L’any 2006 es va iniciar el procés d’adjudicació de canals en l’àmbit local, 1.019 canals havien estat projectats dels quals 209 s’havien adjudicat i només 49 havien començat les seves emissions. En conjunt, la TDT suposa una multiplicació de l’oferta televisiva. El nou mapa de la televisió local que resulta de les concessions de TDT no té res a veure amb el model existent anteriorment (l’analògic). Les televisions locals modificaran el seu àmbit de cobertura (abans local i ara comarcal) tenint l’obligació per llei de prestar atenció a tots els continguts de les localitats incloses en la seva demarcació. Moltes d’aquestes televisions, tot i portar dècades existint, desapareixeran al no ser concessionàries d’una llicència. Tot i així, apareix una solució molt viable per aquests casos: totes les televisions que no resultin adjudicatàries d’una llicència poden continuar emetent a través de la web sense haver d’arribar a un tancament dràstic. La tecnologia digital és una oportunitat per als mitjans més petits, que podran disposar de recursos que els permetin avançar en proximitat i participació. La interactivitat que ofereix la transmissió digital ajudarà en el procés de transformació de la figura clàssica de telespectador passiu a teleusuari actiu. A més, gràcies a Internet, les zones d’ombra en les que no arriba correctament el senyal de TDT podran gaudir de la programació de la seva localitat.

Informació extreta de: http://www.mundointernet.es/IMG/pdf/ponencia187.pdf

Un exemple de molts

La ciutat de Banyoles va posar en marxa fa uns mesos un portal de vídeos a Internet. Es tracta del Canal Banyoles, un lloc web que funciona a través de la plataforma Youtube. L’espai virtual disposa de vídeos sobre fires, festes i altres actes socials i culturals de la ciutat. El regidor de Comunicació, Lluís Butinyà, ha explicat que qualsevol persona d’arreu del món pot consultar el portal de vídeos cosa que amplia la zona de cobertura de l’anterior Televisió Pla de l’Estany. Segons Butinyà, el Canal Banyoles es complementa amb altres iniciatives del consistori, com el perfil de Facebook que ha creat l’Àrea de Turisme i Promoció Econòmica (http://www.facebook.com/pages/Banyoles/Turisme-Banyoles/47916753494) o els blogs de l’Àrea d’Educació (http://blocs.banyoles.cat/Default.aspx?alias=blocs.banyoles.cat/plaeducatiu)
Per accedir directament a Canal Banyoles: www.youtube.com/canalbanyoles.

Aquesta iniciativa la va prendre l’equip de govern després que amb l’arribada de la TDT, la Televisió Pla de l’Estany s’hagués de tancar. Televisió Pla de l’Estany havia de precedir, en un principi, el futur canal municipal de TDT que havia de ser gestionat pel consorci Tele-Digital Banyoles-Porqueres (ens que pertany als Ajuntaments de Banyoles i Porqueres) després d’haver obtingut l’explotació d’un dels dos canals públics del múltiplex de la TDT local del gironès i el Pla de l’Estany. Tot i això, no hi va haver voluntat per part dels dos consistoris d’iniciar les emissions d’aquest nou canal ni tampoc recursos econòmics. En conseqüència, la Televisió Pla de l’Estany va desaparèixer el febrer.

El futur del periodisme: pagament o no pagament?

ANDREA CHORDI

Desapareixeran els mitjans de comunicació tradicionals? Com serà el futur consum de les notícies? Periodisme digital o en paper? Crisi?

Totes aquestes preguntes formen part d’un debat obert que està creant moltes opinions controvertides i que de ben segur no acabaran amb un final feliç per algunes indústries de la informació.

Que la venta de diaris impresos ha caigut un 20%, que la publicitat en els mitjans impresos ha disminuït, és un fet. Que Google Book Search pugui digitalitzar 1.000 pàgines cada hora, que molts quioscos sobreviuen a base de gominoles i que la indústria dels mitjans de tradicionals està en crisi, n’és un altre.

I és que sens dubte, les TIC (Tecnologies de la Informació i Comunicació) han generat canvis en les tendències dels mitjans de comunicació tradicionals i la figura del periodista.

Pel que fa a aquests canvis, una de les problemàtiques més grans a les quals s’han d’afrontar aquests mitjans és al pagament o no per consumir informació. Recordem que en els inicis d’Internet, molts continguts eren de pagament. Diaris com La Vanguardia, per exemple, amb subscripció podies accedir a tot el seu contingut. Però a poc a poc, tots els diaris han acabat cedint i mostrant els seus continguts de forma gratuïta.

Paral·lelament a aquests canvis, ha nascut un nou concepte de la figura del periodista, que anomenem “citizen journalist”, que no és res més que tot aquell ciutadà que crea, difon i aconsegueix algun tipus d’informació de forma immediata a través dels blogs i altres xarxes socials.

No cal anar massa lluny per veure l’impacte social que estan tenint aquests canvis en l’espai plusmediàtic que s’ha creat. Per exemple, el gener de l’any passat un avió va caure al riu Hadson, a Nova York, i va ser un ciutadà que per casualitat estava físicament al lloc de la notícia abans que qualsevol periodista. Va fer una fotografia amb el mòbil i acte seguit la va enviar a una xarxa social: El Twitter. “Hi ha un avió al Hadson. Anem a fer el rescat”, aquest és el missatge que va escriure el ciutadà al seu Twitter. Amb pocs minuts, els comentaris es van multiplicar, i molts mitjans de comunicació i blogs van utilitzar la fotografia per publicar-la.

En casos com la catàstrofe de l’11 de setembre, una xarxa de bloggers van començar a difondre molta informació actualitzada. Això va permetre que molta gent s’informés de la seva situació personal o dels seus familiars gràcies als blogs ja que es va començar a difondre informació sobre el que veia i es percebia. Davant dels fets de l’11-M, del Tsunami o l’huracà “Katrina” va succeir el mateix. És més, al gener de l’any passat va néixer el primer diari nord-americà composat exclusivament per blogs.

Arribats a aquest punt, tot això ens mostra els canvis que s’estan produint en la professió periodística, des del sistema de producció dels continguts, passant per la figura del mateix professional i acabant amb el sistema de recepció.

Per això he trobat interessant adjuntar-vos aquest vídeo. És un reportatge emès per TV3 en què es fa una crònica molt acurada amb els personatges més rellevants del món dels mitjans. En ell es parla del nou periodisme, del nou paper del periodista, i de les noves tecnologies que han entrat en aquest sector.

Penso que és un reportatge molt interessant tot i que hi he trobat a faltar un referent essencial a Catalunya com és Vicent Partal, director de Vilaweb ja que és un clar exemple d’un mitjà que té rendiment econòmic a través de la web. El reportatge mostra com els mitjans de comunicació tradicionals estan canviant, com ara hi ha noves maneres d’informar-se, explica el canvi de concepte d’audiència, la reducció de l’agenda dels mitjans i la comunicació mediada. Destaca un món on les notícies ja no es busquen sinó que es troben.

A més, penso que en moments com aquest en què qualsevol tipus d’informació és necessària, és el periodista ciutadà que ha d’entrar en joc, i si els periodistes no poden arribar a tots els llocs, crec que hem d’escoltar a qui sí que està al lloc de la notícia. Per tant, si aquest ciutadà disposa d’informació, no veig per què no pot informar sobre el que està succeint.

És més, per acabar, penso que qualsevol periodista d’un diari que cregui que pot competir amb milions de persones amb telèfons mòbils, càmeres, vídeos… no s’ha adonat de fins a quin punt han canviat i continuaran canviant les coses. Per això veig essencial que els mitjans tradicionals s’adaptin a les TIC perquè sinó estaran condemnats a desaparèixer.

http://www.tv3.cat/videos/2742870/I-tu-quin-diari-compres

« Older entries