Vaig venir, vaig veure, vaig twittejar

SERGI RIBÉ

Com hem anat veient al llarg de l’assignatura, les noves actituds que s’han format gràcies a l’explosiva irrupció de la Web 2.0 han arribat al periodisme i l’han dotat de nous instruments, noves eines que potencien el seu objectiu fonamental: explicar el que està passant.

Al començament va ser el naixement i auge de les xarxes socials i dels blocs. La possibilitat que els usuaris –l’antiga audiència passiva- poguessin generar i distribuir de forma massiva continguts que competirien directament amb els dels mitjans de comunicació tradicional es va convertir ben aviat en una realitat. Facebook, YouTube, MySpace, Flickr, Twitter… la gent va veure en aquestes plataformes una oportunitat per demostrar que també podien dir la seva i que el monopoli dels mitjans tradicionals era ja una cosa del passat.

En aquest text em centraré en el Twitter, que des de fa un parell o tres d’anys s’ha convertit en un instrument importantíssim per a l’exercici periodístic a través d’Internet.

– Què és Twitter?

Twitter és una xarxa social de microblogging que et permet publicar i rebre textos de només 140 caracters en temps real des d’Internet o telèfon mòbil. Un cop amb perfil creat tu elegeixes als usuaris que vols seguir (“following”) i els altres usuaris poden elegir si decideixen seguir-te a tu (“followers”). El servei de Twitter parteix d’una pregunta bàsica: “What’s happening?”, pregunta essencialment periodística.
Twitter és asimètric: tu pots seguir una persona, però aquesta no està obligada a seguir-te a tu, i a l’inrevés. No es tracta només de fer amics, sinó d’una conversa global, d’estar connectat amb el que passa al món.

De totes les eines tecnològiques a disposició del periodista ciutadà, Twitter destaca per ser una de les més espontànies i immediates. A finals de 2008, a Bombai, es van produir deu atemptats terroristes causant 173 morts i més de 300 ferits. Enmig del caos, testimonis dels atacs pujava informació als seus blocs i, sobretot, a Twitter. La gent de tot el món es va poder enterar del que estava passant en aquell precís i tràgic moment d’una forma immediata.

Com aquest exemple, tants d’altres. Més recentment, durant la investidura de Barack Obama, mentre tots els ulls estaven centrats a Washington, el trànsit a nombroses webs i xarxes socials va restar paralitzat. Les cerques al Google es van veure dràsticament reduïdes, les pujades de fotos a Flickr també, les peticions de música a Last.fm van baixar a la meitat… però Twitter va registrar un increment espectacular de la seva activitat, arribant a multiplicar-se per 5 el nombre de tweets (textos de 140 caracters) per segon. Aquest fenomen exemplifica el lideratge d’aquesta xarxa social a l’hora de compartir impressions, vivències i informacions immediates.

Un exemple de caràcter més local el trobem en la pàgina web Rodalies.info. Un estudiant i blocaire de 21 anys, Roger Melcior, va crear aquesta web, que es nodreix dels missatges que els usuaris aporten mitjançant Twitter i que informen sobre l’estat i els possibles retards dels trens de rodalies de Catalunya a temps real.

– Celebrities
També cal dir que el Twitter s’ha fet molt popular per l’ús que en fan personatges públics procedents de tots els àmbits, i que utilitzen aquesta xarxa per anunciar novetats, expressar la seva opinió sobre un tema o simplement dir el que estan fent.

Twitter de Buenafuente

Des d’estrelles de Hollywood (Demi Moore, Jim Carrey , Johnny Depp…), dives mundials (Lady Gaga, Shakira…), jugadors de l’NBA (Shaquille O’Neal, Allen Iverson, Rudy Fernández…), jugadors de futbol (Carles Puyol, Andrés Iniesta…), presentadors de televisió i periodistes (Andreu Buenafuente, Jose Corbacho, Xavi Coral, Jordi Costa…), polítics de tots els àmbits i partits (Barack Obama, Ernest Benach, Esperanza Aguirre, ERC, CiU…) i un llarguíssim etcètera.
Els mitjans de comunicació els segueixen de ben a prop, i constantment publiquen informacions agafades del microblogging.

– Recels existents
Tot i aquesta gran utilitat que pot tenir Twitter (recordem, es pot difondre informació a temps real, com per exemple, fer una cobertura en directe d’un esdeveniment per totes aquelles persones que no hi estan) a nivell periodístic, existeix un determinat sector de la comunitat periodística que encara veu aquesta nova forma de comunicació amb certs recels. Molts d’ells, temerosos de perdre l’exclusiva de la informació, enlloc d’optar per reciclar-se i aconseguir treure rèdits d’aquest nou panorama, el que fan és enrocar-se i seguir pensant que les coses segueixen com abans. Buscant per la web he trobat una notícia que recull una xerrada de la periodista Montserrat Domínguez, de la Ser. Afirma que “explicar un esdeveniment en 140 caracters no és fer periodisme”. Potser té raó si es mira des del punt de vista del periodista tradicional, figura que està quedant gradualment obsoleta. Tot s’aclareix una mica més quan veus que, quan segueixes llegint la notícia, Montserrat Domínguez no té ni bloc, ni Twitter, ni portàtil.

Acabo deixant-vos un enllaç molt interessant i divertit sobre les 46 etapes que segueix tot usuari de Twitter!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: